L’ÀNEC

L’ÀNEC


Al goig d’estrenes i nadales
potser venies feixuc d’ales
ferint l’enyor que al cor em sé,
regal del cel que omple de gales
el meu recer.

Digues-me quins cels remots, quines
terres llunyanes encamines,
ànec amic ara i aquí;
quin vol de somnis aveïnes
al meu jardí.

Amable i dolça companyia,
dicta’m al cor la melangia
d’un cel més pur i un mar més blau,
d’un món més lliure on algun dia
fruiti la pau.

Hoste del cel més ample i lliure,
potser l’atzur no és prou per viure
i ens cal l’empara d’un rafal
perquè l’enyor torni a reviure
cada Nadal.

Jordi Enjuanes-Mas


2002