dimecres, 3 de desembre de 2008




NADALES DES DE 1982 FINS A 2007



INÚTIL CEL ON LA MIRADA





INÚTIL CEL ON LA MIRADA




Per a una pintura de Montserrat Gudiol



Inútil cel on la mirada
s’afona sense trobar mai
resposta al dubte o bé a l’esglai
de cada infant nou nat, de cada

mare que encara el vell camí
de cada dia amb la incertesa
de bressolar tanta orfenesa
sense un demà, sense un ahir.

Oh si s’obrís de cop la volta
del cel i tot de nou fos nou
i la justícia fos rou

d’amor que el nostre món envolta
i cada infant i cada mare
dessota el cel trobés empara!



Jordi Enjuanes-Mas


2007

NO HO SAP NINGÚ





NO HO SAP NINGÚ



No ho sap ningú i tot és mentida,
la tele ho diu i en fa la crida
quan amb miralls escadussers
enllà del somni, suïcida,
l’estrella va de mal revés
com del revés ens va la vida.
De l’aigua fuig gat escaldat,
i a cal fuster cap novetat.

Van nois de negre com cucales
i comptant anys de jugar a bales,
qui crema els reis, qui agafa el gat,
qui crida a l’ull de les escales
que a cal fuster cap novetat.
Amb bona disco i amb xavales,
ben ensordits per l’abatoll,
tant fa si el món va de corcoll!

Hi ha qui més pobre que una rata,
de pobre vida fent barata
dins un caiuc dies i nits,
als quatre vents fa anunciata
de crits i plors, de plors i crits.
L’ona cruel que argolla i mata
proclama amb un terrible esclat
que a cal fuster cap novetat.

Riuen encara, tabolaires,
els rics que es fan més rics i, amb aires

de no haver mai trencat cap plat,
uns demagogs clamen, garlaires,
que a cal fuster cap novetat.
De mal borràs van els captaires,
que els deixarà la “bona gent”
sense menjar fred ni calent.

Corre la veu per rodalies
que han desmarxat camins i vies
i van perduts els qui al treball
van, confonent les nits i els dies,
i tothom va ballant al ball
d’unes tan grans matusseries,
mentre que diu l’autoritat
que a cal fuster cap novetat.

Rambleja ufana avui la guilla
i arreu rumbeja una canilla
que, fent campar la falsedat,
escampa al món la gasetilla
que a cal fuster cap novetat.
I es fals tot mont, falsa tota illa,
falsa la cara i el mirall,
que tot s’ho enduia el mar avall.

Al cel l’estel es desencaixa
i no es veu llum ja per cap raixa
dels porticons del vell Portal.
Mant bisbe fa de fe rebaixa,
donant a mals pregons aval
i, en nom del so que fa la caixa,
fa dir a la trona al seu clergat
que a cal fuster cap novetat.

Res no s’acaba i tot comença
i mal hi fa qui més hi pensa:
que cap pecat no fa forat
i no té el bé mai recompensa
i a cal fuster cap novetat.
Mal s’ho farà qui resti sense
cap somni enllà del seu quintar
per si retorna un cel més clar.

Ben aglevats en la nit dura
cal creure encara en la ventura
que ens anuncia mestre Foix
d’un món on, franc de podridura,
el nostre viure magre i toix
s’ompli amb la llum d’aquella altura
on es fa pa amb un nou llevat
i a cal fuster hi ha novetat!



Jordi Enjuanes-Mas


2007

LA MULA





LA MULA


a eMule amb gratitud


Regalava l’alè la mula humil
a l’infant i ningú no l’altifica,
generosa com és, pel franc estil
solidari i fecund que, mica a mica,

pausat com el seu pas, un u per mil
per a tots el regal ens multiplica:
Haendel o Bach fent de desembre abril,
caliu colgat, l’últim cant de Buika,

el cel·lo amic del meu veí Casals
convidant els ocells ran de finestra,
la Caballé servida a gavadals,

o bé en Serrat invicte a la palestra,
tot el que vull i més per quatre rals,
estrenes de Nadal d’alè i orquestra!



Jordi Enjuanes-Mas


2006

TAMBÉ VINDREM, INFANT, PER LES CARENES





TAMBÉ VINDREM, INFANT, PER LES CARENES



També vindrem, infant, per les carenes
d’un somni antic, nou sempre de tan vell,
per erms sense confins, fressats a penes
pel pur instint del cor i de la pell.

Tarsis és lluny, enllà de les arenes
de sahares i platges, blanc niell
on fulgura vestit d’or i d’estrenes
un món injust, palau tornat bordell.

No hi ha camí, sols murs i filferrades
barrant llunes i sols, estels i albades,
enyors i anhels davant del vell portal.

La nit és fosca i és cruel l’onada:
l’infant sols troba en negra mar posada,
que en la mar es negava el seu nadal.



Jordi Enjuanes-Mas


2005

CANÇÓ DE BRESSOL AL JARDÍ





CANÇÓ DE BRESSOL AL JARDÍ



Lulí- lulí-lulí-lulai

canta una dona amb la veu dolça
mentre l’albercoquer espolsa
fulles que no tornaran mai.

Lulí- lulí-lulí-lulai

malgrat que el fred el món estesa
encara esclata, roig-encesa,
la flor d’hibiscus sens desmai.

Lulí- lulí-lulí-lulai

arrecerat vora l’eixida
el llessamí canta la vida,
perfum de seda humil i gai.

Lulí- lulí-lulí-lulai

el llimoner vessa llimones
per als ninons i les ninones,
els més bonics vistos jamai.

Lulí- lulí-lulí-lulai

bressat per l’aura d’un poema
el llorer els aires embalzema
rejovenint-me el cor ja jai.

Lulí- lulí-lulí-lulai

al cant manyac que el nin bressola
respon, d’enllà del cel on vola,
la dolça merla amb un bell lai.

Lulí- lulí-lulí-lulai

mentre una dona amb la veu dolça
bressi un infant damunt la molsa
i ablani el món, encara rai!

Lulí- lulí-lulí-lulai



Jordi Enjuanes-Mas


2004

JARDÍ D'HIVERN





JARDÍ D'HIVERN



Poc i renoc, el temps embulla
dies i nits que el temps esfulla
en el silenci on em recloc:
fulla no cau que Déu no vulla
ni aquí ni enlloc.

A un lent tic-tac, l'hivern no frissa
quan, al meu clos, la voladissa
d'ocells s'apleguen a omplir el sac
avellutant de piuladissa
l'aire manyac.

I, amb pas metec, l'hora s'altera
si ve la garsa renouera
vestida amb frac i aire sedec:
l'hivern es torna primavera
d'un esbatec.

I dir no puc si de la usura
o bé del goig, quan de l'altura
sent, refilant amb tant bon lluc,
la dolça merla, el temps s'atura
joiós i astruc.

Sols de l'enyor ric i afaneta,
el temps m'assetja i m'assejeta
d'un cant d'amor de lluny antic:
oh si tornava l'oreneta
dementre escric!


Jordi Enjuanes-Mas


2003

L’ÀNEC





L’ÀNEC


Al goig d’estrenes i nadales
potser venies feixuc d’ales
ferint l’enyor que al cor em sé,
regal del cel que omple de gales
el meu recer.

Digues-me quins cels remots, quines
terres llunyanes encamines,
ànec amic ara i aquí;
quin vol de somnis aveïnes
al meu jardí.

Amable i dolça companyia,
dicta’m al cor la melangia
d’un cel més pur i un mar més blau,
d’un món més lliure on algun dia
fruiti la pau.

Hoste del cel més ample i lliure,
potser l’atzur no és prou per viure
i ens cal l’empara d’un rafal
perquè l’enyor torni a reviure
cada Nadal.



Jordi Enjuanes-Mas


2002

L'UDOL





L'UDOL


Al llop de Gubbio i també a la Lluna,
la gosseta abandonada al carrer


Si l'infant naixia
sense un aixopluc,
ni canto ni puc
dir que cantaria.

Si l'infant naixia
xic i fredoluc.
de retruc un nuc
a la gola em nia.

Si en la nit, tot d'una,
com si fos el sol,
l'amor onsevol

cel i terra aduna,
al clar de la lluna
llanço el meu udol.



Jordi Enjuanes-Mas



2002

TOT ERA I ÉS, PERÒ LA NIT ÉS FOSCA





TOT ERA I ÉS, PERÒ LA NIT ÉS FOSCA



Tot era i és però la nit és fosca
i la sendera es perd de tan humil:
El que era abans, pel corriol s'embosca
on solament l'estel penja d'un fil.

La molsa amoroseix la vida tosca,
bellesa que ens imposa el seu estil,
i la llum va vencent la terra llosca
en un desembre que ara es fes abril.

Poc a poquet la nit es torna clara,
i un xic de pau l'enyor dels camps amara
per si un caliu d'amor fos el que cal.

I tot torna a pleret a fer sa via
pels rodals coneguts de l'establia
ara que torna de bell nou Nadal.



Jordi Enjuanes-Mas



1997

ARGILA MUDA





ARGILA MUDA



Em fonc, argila muda, en el paisatge
dolç i manyac, tan blanament venust
del meu Pessebre en bell companyonatge
d'aquesta gent de pas sereny i adust.

Amb reverent posat de vassallatge,
pastores i pastors d'aire vetust,
amb humils presentalles d'homenatge
adoren al Portal l'Infant august.

I oferint al Nadó reials joguines
fetes d'or fi, i amb mel de les reïnes,
amb pas ben compassat i aire cortès,

de móns llunyans que la farina empolsa,
vénen els Reis. I, per camins de molsa,
camino jo portant el meu no-res.



Jordi Enjuanes-Mas



1996

EM RECLOC EN SILENCIS





EM RECLOC EN SILENCIS



Em recloc en silencis, sol i vern,
solc endins, terra endins al baricentre
de l'esperança nua de l'hivern.
En clausura d'amor, la vida esventra

la carn, la pell, i sento el broll etern
que em bressa en el paisatge que concentra
enyors i esperes, oh dolç si matern,
oh mare que vas dur-me en el teu ventre!


En tu i per tu, reneix en mi l'infant
que bressoles manyaga amb el teu cant
i acarones amb dits plens de tendresa.

Mirant-me en els teus ulls plens de bondat,
em retrobo, i retrobo al teu costat
el vell camí perdut de la infantesa.



Jordi Enjuanes-Mas



1995

PER SI , PER NO





PER SI , PER NO



Per sí, per no, cal encercar les llunes
del vell Saturn, si hem baratat l'estel,
i el camí part enllà de les vedrunes
s'esfilagarsa enmig de terra i cel.

Peixem el nostre cor amb les engrunes
d'un pa ja resclosit i amarg com fel
i, com miratge incert entre les dunes,
es va fonent la set del nostre anhel.

Hem revestit l'enyor de falses gales
i rancieja el deix de les nadales,
corcat el cor i buit el vell Portal.

Oh si sabéssim retrobar el cauteri
del plor i l'infant que plora en el misteri
damunt les quatre palles del Nadal!



Jordi Enjuane-Mas


1994

NEGRA ÉS LA NIT, I CAP ESTEL S'AFUA




NEGRA ÉS LA NIT, I CAP ESTEL S'AFUA


A la Roser Morera, que m’explicà la història



Negra és la nit, i cap estel s'afua
pel cel orbat i brut, fet tripijoc
i mercadeig del món, sempre a la cua
dels ors, encens i mirres de baix joc.

I, perduda endemig de la corrua
dels vells camins que mai no van enlloc,
una noia tan bella que cornua
en la seva negror espera a poc.

I tot de cop ve que li arriba l'hora,
i un negre i bell infant perneja i plora
en la nuesa pura del seu si.

I la gent que, passant, el camí mena
uns als altres es diuen: "S'anomena
Emmanuel-nascut-ran-del-camí"


Jordi Enjuanes-mas






1993

FILL DE L’ENYOR




FILL DE L’ENYOR



Fill de l'enyor i hereu de les esperes,
m'arrelo en terra i em pentino al vent,
arbre que sap d'hiverns i primaveres,
ert en la immensa soledat silent.

Vetllo, en la nit de llunes fugisseres,
que es llevi el sol que no coneix ponent,
braços alçats en expectants pregueres
de pluges i rosades de l'Advent.

Fill de l'enyor i de la terra esclava,
l'amor em peix el cor, fet sang i saba
que em xiscla a les entranyes i em fa mal

fent reverdir la revellida soca
que la destral del temps ingrat dessoca,
amb un rebroll novell cada Nadal.





Jordi Enjuanes-Mas









1992

NIT DE NADAL






NIT DE NADAL


Que res no ens prengui el goig.
Que la tenebra
no ens faci por.
Cal caminar a peu nu
els camins del misteri,
vestir de senzillesa
el nostre cor
i fer reviure
l'infant que portem dins.
I ens cal anar a la Cova
i aprendre com és gran
el que és petit,
com el silenci
és cant que ens magnifica,
com la pobresa
ens enriqueix a tots,
com la nit fosca
és clara i és manyaga
i és alba cada instant:
que, omplint de pau la nit,
damunt la palla,
Déu se'ns ha fet infant.


Jordi Enjuanes-Mas



1991

HIMNE DE NADAL





HIMNE DE NADAL




Oh clar Nadal,
oh esquinçada tenebra,
nit feta jorn, llum nascuda al fondal
d'una cova, foscor que es fon com neu i gebre
al sol hivernal.

Oh dolç Nadal,
oh perduda infantesa,
amor que torna a infantar-nos lleial,
vida que neix i creix, i és lliurada i represa
en d'allà del gual.

Oh bla Nadal,
oh manyaga natura
que tornes molsa el dolor de l'asfalt,
jardí ufanós de Déu que, infant, brosta en la dura
fredor d'un portal.

Oh vell Nadal,
goig novell que ens regales,
tot retornant-nos al temps avial
amb el cant dels ocells que ens encela les ales
vers un vol més alt.

Oh bon Nadal,
oh naixor de la vida
que tremolosa va fent via endalt,
gratuïtat d'un Déu que al seu amor ens crida
per treure'ns del mal.

Oh foll Nadal!
Si hem saltat la vedruna
deixant enrere pastura i marjal,
ens retorna, l'infant que se'ns dóna, tot d'una
masia i eral.

Oh bell Nadal,
el de panses i figues
i mel i olives, que és menja frugal;
que en la tendra escalfor enyorada ens abrigues
d'un si maternal.

Oh sant Nadal,
oh inefable misteri!
La verge infanta aquell Déu eternal
que, infant com és, uneix cel i terra en l'imperi
humil d'un coval.


Jordi Enjuanes-Mas



1990

SALM DE NADAL



SALM DE NADAL



Ha florit el rebroll de la soca
que havia tallat la destral,
i ens és nat un infant que és la roca
que ens basteix ja per sempre un casal.
Canta, poble, la sort que et pertoca,
que arriba Nadal!

Si ens torbaven orbades tenebres, lloberes
de l'odi i del mal,
no ens fa por ja l'udol de cap llop, i les feres
ens fugen porugues si arriba Nadal.

El camí, a la clara llanterna
d'un cant vesperal,
és del cel, per al cor, la lluerna
que ens obre Nadal.

Cal un cant que, fonent neu i gebre,
ens redoni tendresa; una música cal,
que ens bressoli manyaga al pessebre
quan torna Nadal.

Oh quin dolç bategar! Ai el si de la mare!
Ai dolç clos maternal
on naixíem i on ens torna encara
la nit de Nadal!

Cal que fem, com infants, ballmanetes,
cal que el cor fem infant: que el Nadal
ens retorni els ulls nets, les mans netes,
i, ben nus, entrem tot de puntetes
a dins del portal.

Que el nou dia en revetlla
ens retrobi amb danses i cants
-giravolt de l'anella joiosa que ens lliga les mans
i el cantiri dels àngels ens dugui allà dalt
on ja mai no s'acaba la vetllafeliç del Nadal.



Jordi Enjuanes-Mas



1990

CANÇÓ DE BRESSOL





CANÇÓ DE BRESSOL



Gamines de Bogotà,
crit d'enyor en la nit clara,
dessota un arbre adormits
sense cap Déu que els empari.

Fills de la joia i l'atzar
a l'aixopluc d'una panda,
fills del joc trist de la fam
i la mort que els amoixaina.

Gamines de Bogotà
jugant amb un pot de llauna,
la vida cruel és joc
al cara o creu de la gana.

Cap pont ni portal no acull
al son trist de la mainada:
neix avui amb ells Jesús
sense pare i sense mare.


Jordi Enjuanes-Mas


1989

CANÇÓ DE BRESSOL





CANÇÓ DE BRESSOL
PER A LES MARES DE LA PLAZA DE MAYO



Breçats-lo gint, infantonetes,
aquest petit. Zom, zom, zom, zom.
E amorats-lo, donzelletes
Veus que plore? Dom, dom, dom, dom.
(del Còdex d'Albi, s. XV)

No calleu pas, mares amigues,
que la nit trenqui, el vostre crit:
sagna la lluna a les garrigues
i els llops udolen ja l'oblit,
salmeja el gall cobles antigues
i tothom calla el cant no dit.
Dom, dom, dom, dom;
dom, dom, dom, dom.

Hi ha creus al front de les padrines,
i un àngel passa amb ulls orbats,
filant amb negres teranyines
un cant de mort dalt dels terrats:
eixorques són totes les sines
i esgarriats tots els ramats.
Dom, dom, dom, dom;
dom, dom, dom, dom.

L'àngel renega el seu missatge
tot metrallant-lo amb veu de saig,
els vells pastors fan cambalatge
per trenta dòlars sense escaig
i ens venen fel per companatge
del nostre dol, plaça de Maig.
Dom, dom, dom, dom;
dom, dom, dom, dom.

Ja no bleeix la nit cap torxa
i pels ermots del firmament
se'n va l'estrella a la biorxa.
Dementre occien l'innocent,
el rei Herodes fa conxorxa
amb els tres reis de l'orient.
Dom, dom, dom, dom;
dom, dom, dom, dom.

Valls de Ramà! Raquel escorta
la morta mort ja sense un crit,
i Josep tusta cada porta,
aquesta, aquella i l'altra nit.
El vent inútil se n'emporta
la paperassa d'un escrit.
Dom, dom, dom, dom;
dom, dom, dom, dom.

Hi ha campanades a deshora
al vell fossar pels novells brulls.
El fill perdut, Maria plora
ja sense llàgrimes als ulls.
I un foll poeta escriu tothora
un evangeli sense fulls.
Dom, dom, dom, dom;
dom, dom, dom, dom.



Jordi Enjuanes-Mas


1988

I ADÉS SERÀ L'ALBA





I ADÉS SERÀ L'ALBA



Malgrat la nit, gola de llop
que va engolint les esperances,
ell tornarà, llum de la llum,

i adés serà l'alba.

Malgrat l'engany que, endins del cor,
ens desarrela l'esperança,
ell tornarà, la veritat,

i adés serà l'alba.

Malgrat la pau que ja no és pau,
acorralada rere un arma,
ell tornarà, rei de la pau,

i adés serà l'alba.

Malgrat l'oblit, malgrat el seny
que res no arrisca i res no abasta,
ell tornarà, oh folla fe,

i adés serà l'alba.

Malgrat que tu, malgrat que jo
som infants vells sense recança,
ell tornarà, per sempre infant,

i adés serà l'alba.

Malgrat la mort que espera al fons
de cada vida i cada casa,
ell tornarà ja rediviu

i adés serà l'alba.

Malgrat el gel, malgrat el fred
de desamor que els cors corglaça
ell tornarà, amor d'amors,

i adés serà l'alba.

Malgrat l'esglai, malgrat la por
i el desencís trist de les places,
ell tornarà obrint camí,

i adés serà l'alba.

Malgrat la trista solitud
i la tristesa insolidària,
ell tornarà, amat i amic,

i adés serà l'alba.

Malgrat les neules i els torrons
i els villancets i la xaranga,
ell tornarà, càntic ja nou,

i adés serà l'alba.

Malgrat que en mi, malgrat que en tots
hi ha un vell Nadal podrit a l'ànima,
ell torna sempre, Déu nadó,

i adés serà l'alba.


Jordi Enjuanes-Mas


1987

VINDREM FEIXUCS PER LES NITS ESTELADES





VINDREM FEIXUCS PER LES NITS ESTELADES



Vindrem feixucs per les nits estelades,
per rutes velles, cansats dels tragins,
el seny retut, vells d'enyor i d'anyades,
perduda l'esma silencis endins.

Vindrem amb runes als ulls enterrades
i amb sorres lliures de tots els camins,
amb fangs ressecs i amb esparses petjades,
miratges cadmis del fons dels confins.

Portarem sedes i brots d'argelaga,
mels de reïnes i mirres i encens,
set de deserts que cap aigua no apaga

i vents que estripen el cel d'un blau tens,
dunes semblants a una falda manyaga
i un cor joiós si als teus braços ens prens.



Jordi Enjuanes-Mas


1986

ROSSINYOL EN LA FOSCA





ROSSINYOL EN LA FOSCA



Si véns armat de llum i a les palpentes,
cec entre els cecs, quasi ignorat et cerco
pel foll enyor i l'impossible somni,
amb el teu crit estripa'm les entranyes
obrint de bat a bat totes les portes,
i em canti el vent en l'ànima i persignin
el meu dolor tots els ocells que xisclen
en l'alta nit fins que es desvetlli l'alba.

Però si infant, i entre les palles bolquen
mans maternals la nuesa estantissa
del teu dolor, despullaré les ales
inútils ja dels àngels, i la joia
em serà prou de saber que respires
el mateix fang que jo i que ens empara
el mateix blau del cel buit de misteris,
quan trenca el cant d'un rossinyol la fosca.


Jordi Enjuanes-Mas


1985

EMBOLCALLATS DE NIT




EMBOLCALLATS DE NIT



Embolcallats de nit i nafrats d'odi,
vindrem vençuts en inútil combat.
Àngels armats de mort vetllaran l'orri
i esventaran les cendres de la llar.

Però si véns, per escletxes del somni
callarà el vent, refarem al portal
la veu perduda dels camins indòmits,
el clam innúmer dels espills del mar.

Xarxes de llum aplegaran les cendres.
Infants nou nats jugaran amb desferres
de morta mort. Reflorirà la pau.

Potser plantarem vinyes... i una dona
plàcidament al llindar de la porta
donarà el pit al fill. Serà Nadal.


Jordi Enjuanes-Mas

1983

ENS SALVARÀ DE QUÈ




ENS SALVARÀ DE QUÈ



Ens salvarà de què,
infant, la teva carn nua, estantissa,
ens salvarà de què?

Si ja no bleixa el ble
de l'esperança torba i fonedissa,
qui ens fiarà la fe?

O quin esguard serè
podrà guarir la nafra malaltissa
del buit i del no-re?

Ens salvarà de què,
infant, la teva carn nua estantissa,
ens salvarà de què?






Jordi Enjuanes-Mas

1982